Maig 2025
Cada vegada és més habitual veure com els nostres gossos comparteixen espais, rutines i fins i tot hàbits propis dels humans. Dormen al llit, mengen com nosaltres, porten roba, tenen perfum, i fins i tot es parla d’ells com si fossin “fills”. Aquesta tendència, coneguda com a humanització del gos, pot semblar una mostra d’amor, però… realment els beneficia?
Entendre un gos com un membre més de la família no és cap problema, al contrari: és positiu que el cuidem, el respectem i li oferim una vida digna. Però cal no oblidar una cosa essencial: els gossos no són persones. Són animals amb una naturalesa, un llenguatge i unes necessitats pròpies. Quan projectem sobre ells emocions, costums o maneres de fer que són pròpies dels humans, podem generar-los confusió, frustració o estrès.
Per exemple, potser nosaltres trobem adorable posar-li un jersei o unes botes, però el gos pot sentir-se incòmode. O potser creiem que ens entén quan li parlem llargament, però per ell el llenguatge corporal i el to de veu són molt més clars que les paraules.
A Tecacan defensem una relació basada en el respecte i la comprensió mútua, no en l’antropomorfització. Humanitzar un gos pot derivar en problemes de comportament, dependència excessiva, ansietat o fins i tot agressivitat. En canvi, tractar-lo com el que és —un gos— ens permet establir un vincle sa, fort i equilibrat.
Això no vol dir estimar menys, sinó estimar millor. Oferir-li el que necessita: exercici físic diari, contacte social amb altres gossos, límits clars, jocs que estimulin la seva ment, i un entorn estable. També vol dir saber dir “no” quan cal, posar normes i oferir espais on pugui ser gos, amb tot el que això implica.
Estimar bé és entendre què necessita per ser feliç, no només què ens agradaria a nosaltres.
La clau està en l’equilibri: afecte sí, però amb criteri i coneixement.
